Pere Arquillué fa l’obra El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc de Josep Maria Miró al Teatre Romea. Es tracta d’un monòleg, o més aviat d’un enfilall de monòlegs, sobre la troballa del cos d’un jove mort, segurament assassinat, enmig d’un tros, tots dits i encadenats per l’actor terrassenc. L’obra comença amb el monòleg del jove mort – ens recorda el començament de la gran pel·lícula Sunset Boulevard, de Billy Wilder, on el narrador és un guionista de Hollywood que apareix mort en una piscina -, i va enllaçant amb les veus de la mare del cadàver i altres personatges d’un poble sense nom que van perfilant la vida i la mort del noi. En un exercici de virtuosisme, Pere Arquillué va enllaçant les diferents veus amb petites però perfectes modulacions de veu i de to, que passen de la parla enjogassada i cínica del jove, la falsa timidesa de la mare, el català profund i dur d’un personatge ja gran, l’explicació acolorida i de vegades còmica d’un travesti, etc.
Com en algunes obres de Faulkner, on les diferents veus van completant la història des de perspectives diferents, aconseguint al final més aviat l’efecte d’un quadre cubista que no pas d’un puzzle perfectament encaixat, la peça de Josep Maria Miró ens introdueix en la vida secreta d’un poble i en els secrets més amagats dels seus personatges. L’ombra de Twin Peaks, on la mort d’una noia va revelant la realitat oculta sota una aparença anodina, plana sobre aquest lloc amb una rotonda on bull una vida eròtica que va amarant tota la contrada. Cal escoltar el text amb molt de compte perquè no se’ns escapin detalls importants que poden canviar el sentit de tota la història. Una de les feines d’Arquillué és subratllar tènuement aquests detalls i, de vegades, segons el personatge que interpreta, negar-los o capgirar-los sense fer-ho massa evident.
No farem ara l’elogi de Pere Arquillué, un dels més grans actors catalans de les últimes dècades, que ha posat veu i carn a personatges des de Shakespeare fins a Koltès o als magnífics alexandrins del Cyrano de Bergerac. Però sí que ens agradaria acabar reclamant una cosa que no sabem si es té prou en compte, i és la preservació del patrimoni sonor de la cultura catalana, i en aquest cas ens referim sobretot a la gravació de textos literaris i música. Per quedar-nos amb Pere Arquillué, recordem fa uns pocs anys, tant al Grec com a la sala Villarroel, la seva magistral interpretació del monòleg de Samuel Becket Primer amor. Com en el cas d’aquesta obra d’ara, en aquella peça no li calia cap mena d’escenografia a part dels focus del teatre. Només la veu magníficament modulada de l’actor. Recordem, també, l’espectacle que va fer –i repetir no fa gaire –amb els poemes de Gabriel Ferrater. Tenir accés fàcil i de qualitat a aquestes gravacions seria una feina urgent i necessària, que a part dels programadors de les obres, s’hauria de plantejar la conselleria de Cultura de la Generalitat o aquesta gran plataforma de continguts que crea ara la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisual.
Xavier Lloveras / Isabel Olesti